El bucle de la llengua (2 de 3)

Si la semana passada rescatàrem unes acreditades opinions de Lleopolt Peñarroja, publicades en 1995, en esta farem lo mateix en Joan Costa i Català. 

El pare Costa, jesuita, naixcut en Palma de Gandia en 1935 i que nos deixà fa ya huit anys, era Llicenciat en Filosofia i Teologia, i fon en distints moments de sa vida Director de les Escoles Professionals de Sant Josep en Valéncia, del Colege Immaculada d’Alacant, Director del Sanatori Lleprològic de Fontilles, ademés d’Acadèmic de Número de la RACV i President de la seua Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes, entre unes atres ocupacions i responsabilitats.

El pare Costa, ademés de la seua bonhomia, nos deixà una gran cantitat d’estudis llingüístics, havent-se centrat en els texts biblics valencians i els clàssics de la lliteratura valenciana, aixina com en un intens treball lexicogràfic durant la preparació del Diccionari General de la Llengua Valenciana, la primera edició del qual (2010), per desgràcia, ya no va poder presenciar en vida. 

De la seua recopilació d’artículs ideològics més recent (El ferro que desperta, publicat per Lo Rat Penat en 1998), extraem les següents pinzellades, que aprofitarem, junt en les de Peñarroja de la semana passada, per a analisar el grau d’evolució de la qüestió llingüística valenciana, quinze anys més tart:

De tant en tant, com els ulls del Guadiana, torna a aflorar el comentari respecte a la necessitat d’un acort llingüístic entre totes les parts de l’espectre polític i acadèmic sobre la llengua valenciana. La veritat és que bona falta nos fa a tots.

Pero dona a sovint l’impressió de que per a certes persones el tema és una pura qüestió de divergències de detall i casi purament d’ortografia. I no és aixina; ni ho ha segut mai. Prèviament a un acort sobre l’ortografia valenciana s’haurien de resoldre unes atres qüestions de fondo, que, diguen lo que diguen, no són acadèmiques sino polítiques. Estes qüestions de fondo són les realment importants i decisives. Es poden centrar en dos punts clau, íntimament relacionats: L’unitat, o no, de la llengua, i el nom de la llengua.

[...]

No és suficient que s’accepte prèviament el nom de valenciana per a la nostra llengua. Ni valdria arribar al compromís de que la llengua es diga en Catalunya catalana i en Valéncia valenciana. S’ha de partir del presupost d’una autonomia total per a la llengua valenciana, lo qual supon la renúncia prèvia a la pretensió dogmàtica de que català i valencià són una mateixa llengua. Que es discutixca acadèmicament tot lo que es vullga, pero que es deixe de fer pancatalanisme des de l’Universitat i des de les escoles, aplicant a la llengua valenciana el nom “acadèmic” de catalana, usant llibres de text catalans, explicant una falsa dependència històrica del valencià respecte al català, denominant catalans autors i obres de la llengua valenciana, modificant el llenguage valencià per a acostar-lo més al català, etc. etc. I que s’acabe d’una volta el mutisme i la tolerància oficial a les contínues interferències del govern autonòmic català en la política llingüística de la nostra comunitat.

Per tant, oblidem el català a l’hora de buscar acorts per a unificar criteris sobre la llengua dels valencians. No el necessitem per a res, no l’hem necessitat mai. Mirem als nostres clàssics i escritors, mirem a la nostra fonètica, miren a cóm es parla, be o mal, en els nostres pobles, per la nostra gent que sempre ha parlat valencià, mirem a la seua evolució històrica, Tenim, i nos sobra, tota la documentació que fa falta, perque no s’ha deixat d’escriure i, sobretot, de parlar valencià durant més de huitcents anys, i ne fa ya siscents que venim dient-li, al nostre parlar, llengua valenciana.

Si no és des d’eixe punt de partida i sobre eixos presuposts, tot intent d’assentar-se a la taula per a buscar acorts s’haurà semat abans de començar, i els resultats que pogueren eixir, si alguna cosa eixia, serien a lo més melons de mata morta.

[...]

La RACV [...] no entra ni vol entrar en qualsevol dialèctica convergent orientada a una llengua única catalana. I la raó, clara i planament dita, és que la Real Acadèmia no vol que la llengua valenciana desaparega com a tal, en nom, en entitat i en contingut. [...] Dir que valencià és llengua catalana no té res a vore en la ciència. Toca arrels més fondes i més immaterials, o a voltes molt materials. Actuar en l’implantació d’una normativa i d’una codificació del valencià des d’eixe presupost, és provocar una guerra llingüística, en la que estan involucrats molts atres aspectes ideològics, polítics, sociològics i econòmics, que no pertoquen solament a determinats grups, sempre minoritaris, sino a la totalitat del poble valencià. El nomenat domini llingüístic implica molts atres dominis no gens acadèmics.

[...]

Hi ha frustració, hi ha resentiment, hi ha revolta en el cor de molts valencians. Hi ha un complet desamor a la política llingüística, o falta d’ella, que estan duent a terme els governants. Hi ha molt de recel, plenament justificat pels fets de cada dia, de que, una volta més, la llengua i la cultura valenciana, que ve a representar al poble valencià, són moneda de canvi.

[...]

La cega indiferència dels polítics, l’esmussada sensibilitat que demostren per estos valors bàsics, que són la mèdula espinal que sosté la consciència i la força d’un poble, van fent covar una còlera sorda, que podria molt be pegar un dia un esclafit. Són massa colps constants sobre una mateixa ferida.

Hi ha, hui més que mai, i cada volta més, una forta consciència en el poble de que volen privar-lo de la seua identitat i del seu patrimoni. Privació consentida, quan no promoguda, per la gran majoria de la classe política i de l’alta classe social, que fa ya temps ha deixat de parlar valencià, encara que “lo entiende”, pero que no entén res de per qué es fa qüestió d’una paraula, d’una lletra o d’un accent, sense vore lo que està en joc realment.

Ad ells no els brunyen les orelles de sentir cada dia en TVV, per posar un eixemple, “el millòr futbòl del mòn”, en les os ben obertes i toves com una pandorgada. Plantarien potser les orelles si algú en el Consell es posara a dir “cada diomingo a València, todo y que muchos no salen, medio milión de personas son a la calle por pasear, el cual es muy adiente”. I suponc que els cauria la cara de vergonya si des de l’Universitat els repetiren una i mil voltes sériament que això és el cult i correcte castellà. Igual acabaven creent-ho i consentint-ho.

¿Qué creuen que sentim els valenciaparlants de tota la vida, que amem i parlem la llengua que hem rebut dels nostres pares, davant de tant d’abús en nom d’una estranya unitat no mai sentida ni volguda? I més quan eixe poble nostre, mantingut en l’ignorància i en l’engany durant tants anys, va descobrint a poc a poc que la llengua que parlem els valencians naix en Valéncia, es fa en Valéncia i arriba en el Regne de Valéncia a un cim lliterari del que molts atres pobles no tenen la sòrt de poder-se ufanar, i sempre baix el nom de llengua valenciana.

Un motiu suficient per a alçar dret a un poble, l’han tornat, sobretot els polítics i gent politisada, en símbol de rebuig, en pedra al coll de l’autoestima, en jou de subjecció, en bandera d’estèril divisió i enfrontament, en tanca i corral de ramat sempre a punt d’estampida, sobretot quan li acosten el ferro calent d’una marca que no li pertany, ni tampoc reconeix. Tinc l’angoixant sensació de que els polítics no saben lo que fan ni de qué es tracta.

Joan Costa, El ferro que desperta, 1998.

Pròximament, la tercera part de la série.